El fenómeno del pentecostalismo gitano ha despertado un creciente interés para las ciencias sociales en las últimas dos décadas, pero su incidencia entre los llamados “gitanos catalanes” no ha recibido especial atención, exceptuando algunas referencias tangenciales (Méndez, 2005). La presente comunicación explora precisamente este terreno, centrándose en las continuidades y trasvases entre el fenómeno socio-musical y histórico de la rumba catalana y el movimiento evangélico gitano. Se sostiene que la rumba catalana – sus prácticas, sus artistas y protagonistas, su trayectoria histórica, susfunciones sociales y sus significados – juegan un papel nada desdeñable en la expansión y consolidación del pentecostalismo entre los gitanos catalanes.

Malgrat que el pentecostalisme gitano censura les pràctiques musicals no dedicades a l’adoració divina, una aproximació històrica i etnogràfica al cas dels gitanos catalans posa de manifest diverses transferències entre el fenomen sociomusical de la rumba catalana i aquest moviment evangèlic. Per resseguir aquestes continuïtats i influències mútues l’article parteix d’una concepció de les conversions religioses com a processos col·lectius i negociats que cal situar en els seus contextos històrics, per la qual cosa es perfila el paisatge social gitanocatalà previ i contemporani a l’extensió del pentecostalisme entre aquests grups de població, des dels anys 80 fins a l’actualitat, exposant alguns dels factors que han possibilitat aquest fenomen. Seguidament s’examina el paper que la rumba catalana -les seves pràctiques, els seus artistes i protagonistes, la seva trajectòria històrica, les seves funcions socials, els seus significats- juga en la incorporació de l’evangelisme pentecostal als contextos socials gitanocatalans.